Quisiera no quererte. Quisiera olvidarme de todo. Quisiera que no existieras. O almenos quisiera que no existiera nada de ti dentro de mi. Aunque lo que quisiera es que me quisieras. Porque lo que quiero es tenerte. Lo que quiero es abrazarte. Lo que quiero es verte.
Soñar es demasiado fácil cuando los recuerdos son tan bonitos.
Olvidarte así es…
Noemí CG (gener 2015)
Les llums de Nadal. Els mercats. L’olor a pluja. Dormir sempre una mica més. El cafè amb llet dels matins. I el dels migdies. Que no hi hagi res per esmorzar. Les passejades nocturnes. Parelles. Els meus pares. Families grans. I families molt grans. La guerra de neules. El teatre. O el cinema. I ballar. Ballar molt. Ballar els quatre pujats al sofà cançons de fa 10 anys. El sol d’hivern. Fer veure que estudiem. La biblioteca. El jersei que abriga. La manta. El tennis. I la gent del tennis. Campionats. Esquiar. La neu. Intents de ninots de neu. Pujar a la muntanya. Sopars de sis. Els riures a taula i les sobretaules. Sobretot les sobretaules. El soroll de casa. Els tres regals més grans que m’han fet i em podran fer mai. Les bromes que m’han d’explicar sempre dos cops. Tardes i nits estirats al sofà. La iaia. I la seva incondicionalitat. L’avi. I els seus invents. Primaveres. Barcelona. I els seus mil estils. El blau del cel. Fotografiar. Inventar colors i posar-hi llum, sempre posar-hi llum. I també escriure. De tant en tant. Calçots. Pujar amb bicicleta al Montseny. Anar amb moto pels carrers de la ciutat. Avinguda diagonal. Trobar un lloc alçat. Descobrir les vistes. Croissant de xocolata. Roses vermelles. Sant Jordi a les rambles. I les hores al tren. Sentar-se sempre al cantó del sol. Música. Intentar tocar la guitarra. O el piano. Dibuixar i pintar. Blanc i negre. Colors. L’olor a nit d’estiu. Els nens. I ensenyar-los. I educar-los. I cuidar-los. La platja. La platja d’Empúries. Jugar a cartes. La butifarra. Llegir. I no poder parar. El verd dels pins. El blanc del sofà de la terrassa. Nedar. I el mar. Descansar. I dormir molt. El vestit vermell amb estampat de flors. Piscina. Esperar-te. I veure’t marxar. Festes majors. Concerts. Senys i negres. Tornar a començar. Els colors de tardor. Roba nova. Castanyes. Santa Fe. El mapa del món penjat a l’habitació. Tots els llocs on vull anar. Tots els llocs on potser no arribaré. Les postals de tots els meus amics. Aquella foto amb l’altra àvia. Que sempre hi serà. Enamorar-se. I acabar plorant.
Llegir «Barcelona» mentre l’avió aterra. Aguantar-se les llàgrimes. Fa massa que no sé res de tu.
Avui ho veig tot tan igual, i ho sento tan extrany…
Noemí CG (desembre 2013)
No hay peor sensación que atravesar esa verja. Ni mejor.
Pero atravesarla siendo conciente de cada uno de mis pasos, de cada uno de los pasos que la han atravesado, de cada paso sobre paso que sostiene aún la tierra. Miles, millones. Pisar dolor, y al levantar la vista, ver dolor, oler dolor, respirar dolor, sentir dolor. Y sin poder resistirlo, volver a concentrarse en los pasos. De los pasos a los pies de aquellos pasos, y de los pies, a reconocer la vida persistiendo encima de esos pies. Y de la vida a los rostros que pasan uno a uno delante mío. Ahora ya no son pies. Ahora de uno en uno, son personas. Es en el hecho de ver que son distintos, donde descubro la respuesta. Al fin logro entenderlo. Entonces anhelo saber. Sus nombres, sus recuerdos, sus vidas. Lo que pensaban, lo que sentían, lo que querían. Su historia. Y es justamente esa curiosidad, la que me incita a buscar en sus muros. Estos hablan solos, solo hay que pedírselo. Y de los muros, otra vez a los pies, creo que me he dejado algo, algo importante. Me dejé los otros pies, los que pisan distinto, los que pisan como yo piso las calles. Pero que extraño, también hay rostros encima. Aunque con estos veo, oigo y respiro otra cosa. Miedo. Miedo al dolor.
Ahora sí, no hay peor sensación que atravesar esa verja. Ni mejor, porque no hay nada mejor que ver con los ojos, que ver las cosas como son. Porque compartir ese dolor, interiorizarlo, y llegarlo a sentir en la piel fue lo que viví, pero no lo que me llevé de la verja. El sentimiento de culpa es mucho más persistente. Culpa de tener miedo. Culpa de no actuar. Culpa de todos los miedo que no me dejan actuar.
Noemí CG (gener 2009)
Ara que sóc un mica més vella, puc veure les coses des d’una altra perspectiva. Jo, que sempre vaig prometre’m que no em faria gran, puc notar com em comencen a pesar els ossos. El temps, discret i silenciós, ens ha anat canviant a tots. A tu, t’ha deixat una mica més apagat del que ja estaves, i a mi… de fet a mi sembla que m’hagin transformat. Dels pocs cops que passo davant el mirall, a vegades ja ni em reconec. Amb les hores que havia estat resseguint amb la mirada, un i altre cop, cada secret del meu cos. Recordant com els resseguies tu… Si em veiessis ara.
Des que vas marxar, tot és diferent. El temps que abans s’escapava per les parets d’aquesta habitació, ara sembla que vulgui guanyar-se l’eternitat. Tot el temps que li faltava al meu cap innocent i inconscient per madurar, ara em torna armat de mil i una espases. No ho dic com a excusa, però era massa jove. Amb els anys, una aprèn a entendre’s, i acceptar els seus errors. Amb els segles, al final pot conviure amb ells, encara que ja saps que aquest no és el meu estil. Jo sempre passejo el dolor allà on vaig.
Noemí CG (agost 2009)
Aquell moment, aquella imatge, incapaços de dir-nos res més… Incapaç de mirar-te als ulls, per por de poder trobar coses que sense adonar-me’n, ara sé que m’espanten més del que pensava.
L’aire fred congelant els nostres rostres, caminant direcció el no res. Uns segons més tard s’esfumarien un altre cop tots els sentiments, per tornar-los a guardar al calaix amb les coses que més valorem, i guardar-los ben endins, per no tornar a obrir la porta. No sigui que s’escapés això que ens ha costat tant aconseguir.
Feia un moment que m’havies dit que m’estimaves. No m’ho havia pogut creure, massa tard…
Però era com si fes una eternitat que ho hagués sabut… Com si hagués nascut sabent-ho, com si mirant-te als ulls ja m’ho diguessis tot…
Noemí CG (setembre 2007)
.
Jo i només jo, mentre sento com t’allunyes. T’allunyes tu, i tot el que hi ha entre nosaltres comença a fer-se etern. Agafa aquell color a llunyà però durador, i es transforma, a la mateixa velocitat en què es mouen els teus peus quan dius adéu, en un to proper a la sensació que produeix un «sempre».
Amb el temps, allò nou i viu s’ha convertit en antic, gairebé innat.
Noemí CG (setembre 2009)
És.. una cosa semblant a la primavera perfecte (amb flors, cel, sol i llum, molta llum).
..i que en tinc prou amb que governi el silenci si regna un somriure teu.
Noemí CG (juliol 2011)
Quan amb una mirada, amb mig segon, n’hi ha prou per desmuntar els murs que el temps ha anat construint. Puc sentir com tornen des del silenci tots aquells somnis que em van quedar per regalar-te, tot allò que no vaig donar-te, tot el que volia ser per tu. I em sento amb prou força per continuar somiant, almenys una estona més. Perquè per un moment sé que ets tu, i que sempre seràs tu.
Quan per una mirada donaria el món que seria incapaç de donar per res més.
Noemí CG (gener 2009)
Nadie duda que mañana no existe, entonces yo digo, (y solo porque poco a poco, voy olvidando lo que fui…) ¿Por qué el mundo cree que ayer existió?
Si hay la misma distancia entre antes i después, ¿no tendrían que tener la misma esencia? es decir, ser casi lo mismo… (y si llegase el momento en que no recordase ni mi instante anterior…, ¿Quién va a demostrarme que soy yo quién se equivoca? ¿Qué no eres tu el que sueña esa ilusión?)
***
Cau el pilar central. La recordarem amb la bellesa d’aquell que ha construït una de les estructures més boniques que s’han vist mai. I la tristesa del que s’emporta amb ell dues memòries.
Noemí CG (juliol 2011)
Veure’t marxar. Un cop, un altre, i un altre. I per si fos poc, haver de quedar-me callada. Un cop, un altre i un altre. Sentir com t’allunyes, desapareixes, i restar en silenci. Tancar els ulls, intentant imaginar-te encara aquí, buscant els meus ulls amb un somriure trist. Obrir-los i tornar a la realitat. Respirar l’aire càlid propi de l’estiu, aire que incita a pensar en tu.
Com sempre, el meu cap provant d’evitar l’etern retorn al mar de records on es perd, mentre segueix somiant una vida al teu costat. Sense gaire èxit, un cop, un altre, i un altre. Per un moment voler cridar, explicar la veritat. Sentir-me incapaç de mirar-te als ulls i no plorar, i tornar a callar… I deixar-te marxar.
Marxes, i mentre ho fas, voldria poder aturar el temps. Mentre somio que et gires buscant els meus ulls, clavats per sempre en els teus.
Noemí CG (setembre 2009)
Sol de enero. 