Aquell moment, aquella imatge, incapaços de dir-nos res més… Incapaç de mirar-te als ulls, per por de poder trobar coses que sense adonar-me’n, ara sé que m’espanten més del que pensava.
L’aire fred congelant els nostres rostres, caminant direcció el no res. Uns segons més tard s’esfumarien un altre cop tots els sentiments, per tornar-los a guardar al calaix amb les coses que més valorem, i guardar-los ben endins, per no tornar a obrir la porta. No sigui que s’escapés això que ens ha costat tant aconseguir.
Feia un moment que m’havies dit que m’estimaves. No m’ho havia pogut creure, massa tard…
Però era com si fes una eternitat que ho hagués sabut… Com si hagués nascut sabent-ho, com si mirant-te als ulls ja m’ho diguessis tot…
Noemí CG (setembre 2007)
.
Sol de enero. 