Jo i només jo, mentre sento com t’allunyes. T’allunyes tu, i tot el que hi ha entre nosaltres comença a fer-se etern. Agafa aquell color a llunyà però durador, i es transforma, a la mateixa velocitat en què es mouen els teus peus quan dius adéu, en un to proper a la sensació que produeix un «sempre».
Amb el temps, allò nou i viu s’ha convertit en antic, gairebé innat.
Noemí CG (setembre 2009)
Sol de enero. 