Temps

Ara que sóc un mica més vella, puc veure les coses des d’una altra perspectiva. Jo, que sempre vaig prometre’m que no em faria gran, puc notar com em comencen a pesar els ossos. El temps, discret i silenciós, ens ha anat canviant a tots. A tu, t’ha deixat una mica més apagat del que ja estaves, i a mi… de fet a mi sembla que m’hagin transformat. Dels pocs cops que passo davant el mirall, a vegades ja ni em reconec. Amb les hores que havia estat resseguint amb la mirada, un i altre cop, cada secret del meu cos. Recordant com els resseguies tu… Si em veiessis ara.

Des que vas marxar, tot és diferent. El temps que abans s’escapava per les parets d’aquesta habitació, ara sembla que vulgui guanyar-se l’eternitat. Tot el temps que li faltava al meu cap innocent i inconscient per madurar, ara em torna armat de mil i una espases. No ho dic com a excusa, però era massa jove. Amb els anys, una aprèn a entendre’s, i acceptar els seus errors. Amb els segles, al final pot conviure amb ells, encara que ja saps que aquest no és el meu estil. Jo sempre passejo el dolor allà on vaig.

Noemí CG (agost 2009)