Marxar

Veure’t marxar. Un cop, un altre, i un altre. I per si fos poc, haver de quedar-me callada. Un cop, un altre i un altre. Sentir com t’allunyes, desapareixes, i restar en silenci. Tancar els ulls, intentant imaginar-te encara aquí, buscant els meus ulls amb un somriure trist. Obrir-los i tornar a la realitat. Respirar l’aire càlid propi de l’estiu, aire que incita a pensar en tu.

Com sempre, el meu cap provant d’evitar l’etern retorn al mar de records on es perd, mentre segueix somiant una vida al teu costat. Sense gaire èxit, un cop, un altre, i un altre. Per un moment voler cridar, explicar la veritat. Sentir-me incapaç de mirar-te als ulls i no plorar, i tornar a callar… I deixar-te marxar.

Marxes, i mentre ho fas, voldria poder aturar el temps. Mentre somio que et gires buscant els meus ulls, clavats per sempre en els teus.

Noemí CG (setembre 2009)