Bonic

Bonic com caminar descalços sobre el cel negre, contemplant els estels sota els nostres peus. Com quan girem el món, i em dius que m’esperes somiant a l’altra cara, i jo imagino que ens trobem, i que et puc donar tot el que sóc amb només mirar-te als ulls. I tu, que tens l’art de llegir els meus somriures, entens tot el que et dic perquè a les nits et deixo obertes les portes. Tot mentre sentim que no existeix res més perfecte que les nostres mans jugant a buscar-se, ni res més preciós que la lluna reflectida sobre la teva pell. I es torna tot tan simple com la pluja que cau sobre el terra humit, com quan amb una mirada aconsegueixes que sigui feliç. I passegem entre cels fets d’estrelles, construint futurs, mentre tenim com a únic horitzó una vida junts.

Bonic com els teus ulls quan em parlen, i em diuen el que expliquen els meus.

Noemí CG (gener 2009)