Tu

Quan amb una mirada, amb mig segon, n’hi ha prou per desmuntar els murs que el temps ha anat construint. Puc sentir com tornen des del silenci tots aquells somnis que em van quedar per regalar-te, tot allò que no vaig donar-te, tot el que volia ser per tu. I em sento amb prou força per continuar somiant, almenys una estona més. Perquè per un moment sé que ets tu, i que sempre seràs tu.

Quan per una mirada donaria el món que seria incapaç de donar per res més.

Noemí CG (gener 2009)

Instantes

Nadie duda que mañana no existe, entonces yo digo, (y solo porque poco a poco, voy olvidando lo que fui…) ¿Por qué el mundo cree que ayer existió?

Si hay la misma distancia entre antes i después, ¿no tendrían que tener la misma esencia? es decir, ser casi lo mismo… (y si llegase el momento en que no recordase ni mi instante anterior…, ¿Quién va a demostrarme que soy yo quién se equivoca? ¿Qué no eres tu el que sueña esa ilusión?)

***

Cau el pilar central. La recordarem amb la bellesa d’aquell que ha construït una de les estructures més boniques que s’han vist mai. I la tristesa del que s’emporta amb ell dues memòries.

Noemí CG (juliol 2011)

Marxar

Veure’t marxar. Un cop, un altre, i un altre. I per si fos poc, haver de quedar-me callada. Un cop, un altre i un altre. Sentir com t’allunyes, desapareixes, i restar en silenci. Tancar els ulls, intentant imaginar-te encara aquí, buscant els meus ulls amb un somriure trist. Obrir-los i tornar a la realitat. Respirar l’aire càlid propi de l’estiu, aire que incita a pensar en tu.

Com sempre, el meu cap provant d’evitar l’etern retorn al mar de records on es perd, mentre segueix somiant una vida al teu costat. Sense gaire èxit, un cop, un altre, i un altre. Per un moment voler cridar, explicar la veritat. Sentir-me incapaç de mirar-te als ulls i no plorar, i tornar a callar… I deixar-te marxar.

Marxes, i mentre ho fas, voldria poder aturar el temps. Mentre somio que et gires buscant els meus ulls, clavats per sempre en els teus.

Noemí CG (setembre 2009)

Bonic

Bonic com caminar descalços sobre el cel negre, contemplant els estels sota els nostres peus. Com quan girem el món, i em dius que m’esperes somiant a l’altra cara, i jo imagino que ens trobem, i que et puc donar tot el que sóc amb només mirar-te als ulls. I tu, que tens l’art de llegir els meus somriures, entens tot el que et dic perquè a les nits et deixo obertes les portes. Tot mentre sentim que no existeix res més perfecte que les nostres mans jugant a buscar-se, ni res més preciós que la lluna reflectida sobre la teva pell. I es torna tot tan simple com la pluja que cau sobre el terra humit, com quan amb una mirada aconsegueixes que sigui feliç. I passegem entre cels fets d’estrelles, construint futurs, mentre tenim com a únic horitzó una vida junts.

Bonic com els teus ulls quan em parlen, i em diuen el que expliquen els meus.

Noemí CG (gener 2009)

Otoño

Vuelvo a respirar, sintiendo todas esas partículas atravesar mi cuerpo llegando a los pulmones. Entonces expiro, y noto que de mí, sale algo más de lo que ha entrado.

Una y otra vez, hasta que mi mente es capaz de evadirse… El ruido del viento, las hojas que caen… y aunque el cielo esté azul, sé que se aproxima tormenta, puedo oír llegar la lluvia.

Parece que un año más, va a llegar el otoño, el frío ya empieza su guerra particular en la que solo somos peones, y los árboles se desnudan dejando paso al invierno…

Pero por unos días, van a reinar sus colores.

Noemí CG (octubre 2008)

z-c-2007-11novembre-11-030

Atardeceres

Como el horizonte bajo el cielo más bonito,
Como el mejor recuerdo que tengo de tí,
Como bañarme en el mar en invierno,
Como buscar tu reflejo en mi sombra,
Como la arena que cae de mis dedos,
Como el color que pinta el atardecer.

Los pasos de tus pies se alejan lentamente,
Como las olas,
Desapareces al volver.

Noemí CG (octubre 2008)

beach7

Paz

¿Qué es esto que se oye dentro?

Algo que solo consigue el frío helado de las montañas, el paisaje pintado de blanco, y eso inexplicable que se siente al respirar aquí.

Es la sensación de estar perdido la que me hunde en mis pensamientos, y me aisla de cualquier realidad. Mi pequeño refugio, mi pequeña salvación. Aquí se repite siempre, y nace una y otra vez, la paz.

Noemí CG (maig 2009)

Invierno

invierno

Frío, lluvias,
quietud,
quizás tranquilidad,
puede que tristeza,
hasta diría dolor,
sin olvidar recuerdos,
y algo de amargura.
El espejo perfecto,
el reflejo exacto.
Este invierno.

Noemí CG (febrer 2009)

Pasado

Pasado eran sus ojos anhelando los míos,
pasado era la eterna espera de su voz,
pasada la lluvia, él fué pasado,
y lo qué quedó, razón y dolor.

[Pero aún así, mi pasado es presente.
Presente en cada uno de mis latidos,
presente en el laberinto de mi mente,
presente, cuando cruzas la calle.]

 Noemí CG (febrer 2009)